EL BOSQUE HAMBRIENTO

 

A tall de metàfora, la paraula composta enamorhambriento defineix un tipus d’amor antropòfag, que devora i escup en un constant loop sense sentit.
Atret per aquesta idea, que el persegueix des de fa temps, Dani Ensesa ha dibuixat un “bosc” ple de trossos —troncs arrancats, columnes sembrades, muntanyes de cossos desmembrats— que acaben conformant un paisatge incert de volums dislocats.

Un referent que travessa aquest treball és l’assaig Els caníbals de Michel de Montaigne, el qual reflexionava en torn de la dominació colonial que cruelment assassina, tortura i reprimeix. Considerava “més bàrbar menjar-se un home viu que menjar-se’l mort”, a fi de descentrar críticament la mirada que els europeus tenien sobre si mateixos i sobre l’antropofàgia ritual dels indígenes americans, els quals devoraven l’enemic un cop capturat en combat.

Malauradament, la fam colonitzadora que criticava Montaigne no deixa de persistir en els nostres dies en les diferents formes de violència que exerceix la doctrina neoliberal. D’amor et menjo o enamorhambriento emergeix en aquest escenari com un efecte-monstre davant el canibalisme econòmic, que ha confinat els espais del treball, de la cultura i fins i tot de la nostra vida afectiva i emocional a l’esfera de la producció i la màxima rendibilitat.

Miquela Pujols